El temps i la memòria

Per Modesto Carone

Podria tenir els seus seixanta, com a molt seixanta-cinc anys. Bellesa, no; almenys no es diu d'un home d'aquella edat que és bell. Demostrava, amb tot, l'altivesa de qui ocupa una posició. No era alt, però el cos tenia contorns de fermesa. Les ulleres de barnilles fines eren un halo emmotllurant els ulls grisos; els cabells, escassos; el front alçat com el d'un aristòcrata. El séc entre les celles es tornava una exasperació sobre el pes del rostre.

A l'obrir la porta, va somriure tan sols educat, i el somriure va cavar amb nítida precisió l'arruga sobre el nas. Vaig voler saber si era el professor Augusto i si recordava que l'havia trucat el dia abans. Va dir que sí i em va saludar amb dits enèrgics. Amb un gest cordial, em va convidar a entrar. Em va deixar passar tot reculant el cos, i vaig sentir que m'observava. Per vanitat, vaig contreure les natges i vaig aixecar la barbeta. Per vanitat. Va ser així que vaig penetrar en aquell lloc, amb el cor encara fosc -encara sense màcula.

El despatx era ample, i lleixes repletes de llibres omplien l'ambient. En una paret sobre la qual s'havia aplicat paper d'un bordeus molt profund, dominava aquesta pintura a l'oli, de colors força tènues: una dona, jove, duent al pit un collar de perles. Vaig sentir que l'home encara m'observava. I, orgullosa de joventut, vaig contreure encara més les natges, fent veure que observava el retrat.

Em va oferir la cadira de davant de l'escriptori -gruixuts quaderns d'espiral s'amuntegaven en un racó, al costat del telèfon -baquelita, una raresa- i del llum d'opalina. Va fer la volta i es va seure en aquell que era el seu lloc; va repenjar els avantbraços damunt la taula, entrellaçant els dits. Molt bé, va dir, i doncs?

Un periodista escriu per l'oblit, mentre que desitjaria escriure per la memòria i pel temps. Tot i així, vaig treure del bolso el magnetòfon, bolígraf i bloc de notes. Vaig iniciar el gest d'engegar l'aparell, però ell va estendre el braç, i em va aturar amb la mà estesa:

-Els magnetòfons em deixen amb veu metàl·lica. A més a més, sé que vostè no publicarà ni la meitat del que diré.

Els periodistes editen i retallen; els periodistes són sempre infidels. Com, doncs, li demanava que confiés en mi? Vaig recollir el meu equip, apressada i un xic avergonyida. Ell va empènyer l'esquena contra la cadira: la victòria alleugeria la concentració del rostre. Em vaig empassar el desconcert i, allisant el paper en què havia gargotejat unes quantes notes, vaig decidir aplicar-me a l'entrevista: ell era especialista en filologia, però es dedicava, feia uns anys, a la traducció de Borges, una de les millors, segons deien. Vaig fer la primera pregunta.

El professor Augusto va inclinar el tronc cap endavant, cedint el moviment quan estava prou recolzat al braç de la cadira. S'havia col·locar molt a prop meu -una intimitat. Em va mirar:

-Per què tradueixo Borges? Miri, senyora, perquè no aconsegueixo escriure com Borges.

Potser es tractava d'una frase d'efecte, potser em volia confondre. Jo encara no comprenia com les paraules i les intencions es poden modular de la claror a la foscor; tot el que existia en aquella època era negre sobre blanc, coses que es percebessin en la lluïssor de la nitidesa. Per una reportera ansiosa de coses que es concretessin, aquella era, fet i fet, una retòrica injusta, que vaig escoltar exactament així: com si no la mereixés. Vaig anotar nèciament i literalment l'afirmació. Vaig demanar, dissimulant sobrietat, que continués.

He pensat que Borges no necessita pas que el tradueixin. És millor llegir Borges en l'original. Vostè ja ha llegit Borges en espanyol?

La prioritat de les preguntes era meva, vaig pretendre avisar-lo. En realitat, uns anys abans, en una estada a Buenos Aires, havia comprat un antic exemplar de Ficciones en una de les llibreries de la Calle Corrientes, volum que havia dut amb l'ànim de qui porta un souvenir de viatge.

Recordo, encara avui, d'haver llegit el llibre amb dificultat, un espanyol ardu fins i tot per qui ha nascut en terres del sud del Brasil. Per això, per culpa d'aquella penosa experiència, en aquell moment no vaig consentir a donar-li les minúcies de la meva petita història -molt menys em vaig animar a la confessió de quant em va costar la visita a Ficciones. De cop i volta, em vaig sentir cansada, sense ganes d'estar-me al davant d'aquell senyor, que em mirava cara a cara, els ulls color de pissarra molt intensos. Vaig abreujar l'entrevista: quina diferència hi havia si jo havia llegit o no Borges en l'original?

Tota la diferència del món, va replicar, no sense posar una certa cara de pomes agres, dirigint l'atenció cap algun punt darrere meu. Vaig donar la volta amb el cos, curiosa. Nosaltres, tots dos, ara, miràvem la dona del retrat. El paper de la paret, en el fons del qual fruites i ocells s'entrellaçaven, començava a desenganxar-se a l'alçada del punt de contacte amb la motllura de guix que servia de contorn al sostre. Les dents de la dona eren nacrats i semblaven repetir la lluïssor de les perles. Vaig tornar a encarar-lo. Va agafar un bolígraf on el daurat s'havia esmorteït amb el temps. Va repetir la mateixa pregunta: vostè ha llegit Borges en l'original?

Vaig respondre, finalment, que sí. El seu rostre es va il·luminar, com qui troba un seu igual. Va començar a parlar, Borges i els seus símbols, Borges i la seva erudició, Borges i el seu Sud, Borges i la seva melangia, la fidelitat del traductor a l'original de partença, el coneixement de la llengua d'arribada, les equivalències possibles entre espanyol i portuguès -tot en una velocitat que la meva ximpleta mà es negava a seguir, el paper impermeable a aquell doll. Vaig aconseguir retardar-lo dos o tres cops, mai el suficient. Continuava, el bolígraf orquestrant una simfonia d'instruments bojos, de la qual em sentia exclosa -no semblava que hi hagués la mínima diferència pel fet que jo hagués llegit Borges en l'original.

Fins que el telèfon va sonar. Ell es va interrompre, la respiració poderosa. Va despenjar-lo, empipat. Va escoltar amb sobtada atenció, fent un moviment afirmatiu amb el cap, l'arruga llaurant la pell amb un solc tràgic. Al cap de pocs segons, va dir que ja hi anava, surto ara mateix, no t'amoïnis, no serà res, estimada.

Estimada. Així doncs, hi havia al món algú que aquell home estimava, algú que l'esperava en algun lloc -on? Va deixar el bolígraf sobre la pila de quaderns, alineant-lo amb el caprici de qui arranja un antic document. Es va posar dret, ho sentia molt, però se n'havia d'anar. Vaig arreplegar les meves poques coses, atordida per l'ensurt. Em va acompanyar fins a la porta:

-Torni, sisplau, demà, a les dues del migdia.- Va agafar del penjador de darrere la porta una bufanda vermella, que es va entortolligar al coll, i un gruixut abric de llana, que es va posar amb destresa: -No m'agraden les entrevistes per telèfon.

Vam baixar els dos graons que separaven la porta de la vorera. La tarda ja era a les acaballes, i el cel s'enfosquia fred de gris. Vaig ajuntar les ales del coll i em vaig col·locar millor el bolso damunt l'espatlla. Vaig estendre-li la mà. La seva pell era gelada. Ell va fer un senyal a un taxi, que es va aturar una mica més endavant. Abans de pujar-hi, va suposar que jo merexia una justificació:

-És el meu nét, un trenc al front. No deu ser res, però la meva filla està molt nerviosa. Ja sap com són aquestes coses.

No, no ho sabia. D'aquí a uns anys tindria fills, però encara faltava en mi un llaç perquè entengués totes les formes d'afecte i els seus desespers. El taxi va partir. Vaig decidir caminar fins a la redacció. Una màcula amenaçava a dins. Vaig accelerar el pas, impressionada.

Aquella nit vaig sopar dues llesques de pa amb mantega. Vaig resoldre anar al llit abans de l'hora de costum. Després de raspallar-me les dents, vaig anar fins a la prestatgeria de llibres. Com si fos per primera vegada, vaig agafar el volum de Ficciones. La llum de la tauleta encesa, tapada fins al coll, vaig començar la penosa relectura. A l'alçada de l'estranya història de Juan Dahlmann i el seu profund sentiment argentí, els meus ulls ja pesaven. Abans d'arribar al desenllaç, el llibre va caure dins del silenci de l'habitació i es va perdre en l'abisme del son. En els meus somnis, el bibliotecari que tenia a les mans l'exemplar de Les mil i una nits discutia amb un home de faccions indianes.

L'endemà vaig arribar d'hora a la redacció. Volia, en realitat, escriure la matèria sobre Borges, anticipar-me al termini de les rotatives. El meu editor em va preguntar sobre l'entrevista. Vaig mentir, sent imprecisa. Em va dir que necessitava fotos del professor Augusto, no n'hi havia cap a l'arxiu, i em va demanar que escrivís la necrologia d'un escriptor local, que estava a punt de morir. Vaig dir que sí, amb l'anima densa.

El telèfon va sonar cap a les deu. Vaig agafar-lo. I vaig escoltar:

-Sóc jo, Augusto.

Em va venir alguna cosa com ara aflicció, que també podria ser sorpresa i que -pensant-ho bé- podria ser alegria. La veu al telèfon sonava afectada i dolça, i era com si no correspongués al cos de cap edat i a l'índole brusca que havia demostrat. Vaig buscar, entre els papers damunt la meva taula, el bloc de notes. Em va interrompre:

-Està ocupada ara?

Li vaig parlar de la necrologia. El professor es va espantar, coneixia l'autor i lamentava la gravetat dels fets. Va decidir castigar-me, un cop més: creia que la necrologia s'hauria de fer només quan l'escriptor es morís. Jo no tenia resposta i em vaig quedar en silenci. Ell em va fustigar:

-Així són les coses, senyora. Les fúries s'anticipen al fet.
Intentant donar-me a mi mateixa alguna dignitat, vaig comentar que la frase era bonica. Em va respondre, sec:

-La frase no és pas meva. És de Kafka. Sisplau, vingui a les quatre de la tarda.

Abans que pengés, li vaig avisar que portaria amb mi un fotògraf. Va ser quasi ràpid:

-Senyora, una de les coses que menys aprecio al món és que em facin fotografies.

Va penjar. Vaig acabar el text exactament a les dotze en punt del migdia. L'escriptor es va morir al voltant de la una.

Cap a les dues va començar a ploure, aigua debatent-se furiosa contra els vidres. Mitja hora abans del que havíem quedat, vaig demanar que el cotxe del diari em portés a casa del professor. El xofer es queixava de la tempesta. Jo també volia queixar-me. Però de què?

Vaig tocar el timbre. Ell em va obrir: una onada de calidesa suavitzava l'arruga entre els ulls. I, per primer cop, un home d'aquella edat era quasi bell.

Vaig seure, encara confusa, al mateix lloc del dia abans. Li vaig preguntar com es trobava el nét, si havia sigut res greu. Ell va riure amb gust:

-Dos punts a la cella, res de l'altre món.- El to era d'amor sòlid i sever.- La meva filla s'espanta amb facilitat.- I va mirar per damunt de la meva espatlla.

Alguna penombra muda es va instal·lar entremig de nosaltres. Vaig agafar coratge i, en una venjança dèbil, li vaig fer saber que l'escriptor s'havia mort. Ell va reaccionar:

-Sí, ja ho sé. I la necrologia està llesta.-Va inclinar una mica el cap:-Potser he estat indelicat amb vostè. Sóc vell, la mort és allà al costat -va assenyalar amb la barbeta una de les lleixes de llibres-, però encara no sóm amics.

Vaig girar els ulls cap als lloms i em vaig quedar sense saber què dir. Callar significava concordància amb totes dues afirmacions: que era vell i que la mort inspirava poca estima. La mort era, sí, una cosa terrible, i què més era ell sinó això, un home vell? No vaig poder dir res. Sense que semblés donar sentit al meu mutisme, va suggerir:

-Vol un cafè?

Bé, era una idea. Ell va recolzar les mans a la vora de la taula i va aixecar el cos, no sense una certa dificultat. Ja torno, va dir, passant pel meu costat. El vaig observar: anava vestit de color gris, pantalons i jersei, la bufanda vermella al voltant del coll. Segurament va notar que el mirava. Si més no, va dreçar les espatlles al travessar la porta del despatx. Deuria haver sigut bell anys abans.

Vaig caminar fins al retrat. Sota la signatura -indesxifrable-, la data indicava que havien passat trenta anys exactes. Vaig examinar la seva biblioteca, aturant-me en una antiga edició en rústica de Les mil i una nits, de Weil, que vaig fullejar amb deferència; les il·lustracions no podrien ser més encantadores. Davant dels llibres, gairebé a la vora de la lleixa, alguna cosa que s'assemblava a un calidoscopi em va cridar l'atenció.

Vaig acostar el tub a l'ull, i vidrets de colors es van formar simètrics, però no per això monòtons. De nou a la taula de treball, vaig mesurar la pila de quaderns. Un pecat no estava prohibit, i vaig agafar un dels llibres. L'olor íntima de cafè ja es desprenia de la cuina, però encara sense ser suficient com per espantar-me. A la part de dalt, a la portada, es llegia "Ulrica". El text venia en una cal·ligrafia acurada, d'arrencada impetuosa, que tot seguit se suavitzava i s'escandia al llarg de la pàgina amb elegància. Me'n vaig admirar: un treball preciós. Vaig deixar de nou el quadern a la pila i vaig tornar a la cadira al sentir el breu dring del joc de cafè. Va col·locar la safata entre nosaltres.

-Podria ser el seu pare, senyora -va dir, posant-se còmode.

La frase no resistia la lògica de la circumstància. Podria però no ho és, vaig contestar, mirant de seguir la sinuositat del raonament. Li vaig demanar que deixés de dir-me senyora, millor dir-me pel meu nom. Ell va retribuir la gentilesa amb la mateixa moneda. Vaig comentar que el tractament cerimoniós feia que hi hagués una espasa entre les persones. Va incendiar el rostre amb un somriure, tot comentant que aquella podria ser una frase de Borges. Va preguntar si podia servir el cafè -a aquestes alçades ja em deia pel nom. Vaig dir que sí.

Les paraules que deia portaven cadascuna la seva ombra, això era segur. Però hi havia coses que m'era donat, en aquell moment, entendre. I les vaig entendre. El cafè que va servir era un tant d'amor en la ceràmica prima com un tel de ceba. Enmig del silenci vagarós, se'm va acudir que el professor havia canviat d'actitud d'un dia per l'altre. Simplement així: havia anat a buscar una safata a la cuina i l'havia disposat a l'escriptori que ens separava. Sense que l'hi demanés -sense que ho mereixés- havia col·locat, al costat de la cafetera, flamets llisos i perfectes. I com que em va oferir sols de rovells, em va venir la gana. Em vaig dur el dolç a la boca, l'ou com una gelea, i el sucre va suavitzar els meus llavis. Vam menjar, sense que, durant una bona estona, se sentís una sola paraula: en l'espai entre nosaltres regnava una mútua satisfacció. L'últim soroll audible va ser el de la cullera xocant contra la tassa.

Cada un de nosaltres en va pendre dues tasses. Després de passar-se el tovalló de paper fi pels llavis fins, va preguntar si jo estava servida. L'hi vaig agrair, elogiant l'àpat inesperat. Va retirar la safata de l'escriptori, i la va deixar en una taula del costat -es movia amb elegància. Un cop assegut, es va allisar la bufanda. Va escombrar amb el tou de l'índex unes quantes engrunes imaginàries de la taula de fusta; es va petar els dits i em va oferir un pensatiu semblant. Vaig tenir el pressentiment que m'anava a dir alguna cosa i, abans que ho fes, vaig mirar d'esbrinar alguna cosa sobre la traducció. Amb calma, va repetir el que havia declarat, a raig, el dia abans. El vaig escoltar.

Per no deixar les mans abandonades, cada dos per tres el professor les posava en el munt de quaderns manuscrits, amanyagant-los. Els ulls m'escodrinyaven, avaluant, de tant en tant, el meu coll, la qual cosa m'inquietava una mica o potser m'envania. La manera de parlar es va tornar més lenta; la dicció, perfecta: un recital que seguia amb tots els sentits. En un determinat moment, vaig tenir la intenció d'aturar-lo, de parar aquella mena d'amor que venia en el cabal de les paraules. Les certeses encara lluny de mi, vaig témer que estigués fent un càlcul equivocat -podria ser tan sols bondat el que em semblava ser un influx d'afecte. No tenia com saber-ho.

Li vaig preguntar si realment traduïa Borges perquè no podia escriure com Borges. Va somriure:

-Vaig abandonar la carrera quan em vaig adonar que aconseguia emprar bé deu frases curtes, però que no aconseguia una única frase llarga que valgués la pena -i va fer un gest amb la mà, menyspreant-se. -No vas voler mai ser esriptura?

Vaig confessar que sí, ho volia, des de petita, al llegir Lobato. Lobato?, va repetir, animat. El solc sobre el front havia pràcticament desaparegut. Es va aguantar el cap amb els artells dels dits. Va fer una pausa. I després:

-Ahir vaig començar a traduir Ulrica. És una història d'amor.

Em vaig recordar, amb algun recel, del quadern que havia obert quan ell era a la cuina. La cal·ligrafia acurada, al començament impetuosa, fent giravolts a l'entorn de la u inicial. Encara m'oferia els ulls aigualosos, com si fos feliç. Vaig desviar el rostre i, a l'aturar-me en el bloc de notes, vaig sentir una punxada d'entusiasme: de tant que havíem conversat, tenia prou material com per tres temes. Vaig mirar el rellotge, i em vingué una onada d'espant, ja era tard, passava de l'hora. Va encendre el llum d'opalina, els dits acariciant un altre cop la pila de quaderns, i va agafar entre les mans el bolígraf daurat:

-Doncs bé, noieta. El miracle té el dret d'imposar condicions.

Crec que, per joventut, encara no sabia quedar-me callada. Només després vaig descobrir la immobilitat que, aliada al silenci, em portaria l'avantatge del dubte. Vaig dir, doncs, com una babaua, que no l'havia entès. Va respondre que no tenia la més mínima importància.

Em va acompanyar fins a la porta i em va ajudar amb la jaqueta i amb el bolso, posant-me bé la bufanda al coll. Em va preguntar si aniria a la redacció. Li vaig dir que ja era hora de tornar cap a casa i que m'agradava caminar sola. Sense obrir la porta, va dir:

-A mi també. Podem caminar plegats un dia d'aquests.

Vam riure tots dos. Aturats, l'un al davant de l'altre, rèiem junts, i em vaig témer que era feliç en el moment equivocat. Amb un gest imprevist em va posar les mans sobre les espatlles. Em vaig quedar desconcertada: una dona es depara com a dona davant d'un home poques vegades en l'espai d'una vida. Atenent a un impuls subterrani, li vaig abraçar el cos. Ell va suspendre la respiració. Per una noieta, i per un senyor, per nosaltres dos, el contacte físic era un do inesperat. Va retribuir l'abraçada amb molta força i va acostar, com si fos permès, el rostre al meu. Vaig conèixer la pell repelada. Era suau.

-Sóc vidu -va dir-. No acostumo a tenir als braços altres persones que no siguin la meva filla i el meu nét.

El diàleg s'havia tornat difícil, com el de dues criatures que no es poden enganyar. Em vaig desfer amb pena d'aquell llaç; sense mirar-lo a la cara, li vaig revelar que estava trista per haver acabat l'entrevista.

-Escolta, noieta. Demà el sol brillarà a les teves dents.

Deunidó la pompa que tenia la frase; feia semblar que l'afecte era fàcil. Va obrir la porta i va aspirar l'aire gelat. Havia deixat de ploure. Va dubtar un breu moment abans de preguntar:

-Vindràs demà?

Em vaig torbar. Al cap d'uns moments, en què vaig intentar avaluar la pregunta, vaig fer que sí amb el cap. Va dir que m'esperaria. I més:

-La vocació dels vells és esperar.

Vaig voler saber si, de fet, se sentia vell. Va fer que no, movent el cap amb un cert orgull.

Vaig arribar a la vorera. La porta es va tancar delicadament darrere meu.
Jo, tímida, aturada al mig d'un carrer transversal de la ciutat, em sentia el contrari d'una noia. El meu rostre, on la pell del professor s'havia ajuntat a la meva, era pura resplendor. Vibrava tota en sensibilitat, cosa que m'incomodava sense fer mal, com una ungla trencada. Era una alegria, que, tot i ser alegria, pesava: quina càrrega tan difícil ser jo mateixa d'aquella manera insolent. Em venia una escalfor de dins del cos, del temps en què bategava el cor, però que també es marcava pels passos que ressonaven a la vorera. M'encarava amb el vent fred, com si hagués arribat a algun extrem. Cada cosa ja tenia la seva ombra. Una d'elles s'havia instal·lat en mi i, almenys durant aquell moment, em semblava que era una benedicció. Perquè són beneïdes, les persones continuen vivint.

Aquella nit, un cop més, vaig menjar poc. Estirada al llit, vaig mantenir els ulls oberts, en una temptativa d'explicar-me a mi mateixa el meu dia. En les tenebres de l'habitació, va sorgir el rostre del professor, les barnilles de les ulleres, pura il·luminació. En els meus somnis, es discutia amb un home de faccions indianes.

De bon matí vaig sortir del llit. Abans de tancar la porta de casa, vaig agafar el volum de Ficciones, i me'l vaig acostar al pit. De seguida era a la redacció, buida en aquella hora del matí. Vaig escriure i escriure. Borges no em va sembla mai tan clar i tan proper. Era una intimitat recent, és ben veritat, però hi havia llaços que m'hi autoritzaven. El meu editor va venir per demanar-me una altra necrològica. Polidament, m'hi vaig negar, tot alegant que les fúries no s'havien d'anticipar al fet. Es va estranyar.
Al voltant de les cinc de la tarda, la matèria estava llesta. Vaig demanar a l'arxiu fotografies de Borges. En vaig triar una de força antiga, en què es notava el treball del temps. Al final de l'edició, un cop donat l'article per acabat, vaig conèixer la por de quedar-me sola.

Vaig arribar a casa cap a les set del vespre. El volum de Ficciones aferrat a la vora dels pits. Vaig tocar el timbre. Va obrir la porta: em va rebre sense sorpresa. El meu cor va canviar el temps en què bategava, i jo vaig acollir, al final, com qui aprèn, la màcula.

El rostre d'un home d'aquella edat era finalment bell.

(Tradução de Josep Domenech)

 

<< voltar